Aquest es el començament d’unes cartes on us vull mostrar els meus pensaments com a català que estima al seu país.
La situació actual es completament descontrolada, índex elevat d’atur, crisi econòmica galopant, increment de la delinqüència, casos de corrupció, desafecció política i un llarg etcètera de fets que dia a dia ens fan veure que, potser, el model actual s’ha esgotat.
Tot això dona molt a pensar i, cada setmana, us faré cinc cèntims del que volta pel meu cap, pensament d’actualitat perque han aparegut per televisió o casos que, tot i ser d’actualitat, venen del passat.
Avui parlaré de la situació de Catalunya i de la meva impressió al respecte.
Des de 1990 fins 1995 vaig viure a Tenerife, lluny de la meva estimada terra. Amb tan sols 20 anys vaig fer les maletes i vaig anar a treballar i estudiar a les illes Canàries.
Aquest va ser el meu primer contacte amb gent no catalana, primer contacte diari, no tan sols de viatges que ja havia fet per a jugar partits de waterpolo.
Què em vaig trobar? Un poble, el canari, que es sentia abandonat per l’estat espanyol, de fet tot aquell que venia “ de España” era anomenat “godo”, gent que es sentia per sobre dels canaris, gent que els considerava gent aplata nada, sense capacitat d’estimulació ni producció.
Un català, allà, era tractat també com a “godo”, si ve vaig mirar d’adaptar-me al màxim per tal d’entendre com pensava aquella gent. Vaig veure que, els pocs que havien viatjat, la gent més culturitzada, coneixien Catalunya i sentien enveja sana. “ Es increïble la capacidad de trabajo que teneis los catalanes, gente que ha creado un comercio y una industria fuera de lo normal. Habeis creado unas infraestructuras únicas en España, a pesar de ser de pago. Sois un pueblo sin igual “ em deia un amic canari en una conversa junt amb un noi de Sevilla.
Anys després, amb l’aparició de les televisions privades, es va crear Antena 3 Tenerife, canal que tothom veia allà ja que feia menció especial a la illa. Van ser anys en que el President Pujol defenia la utilització del català i l’anomenaven feixista per aquest fet. Recordo moltes converses ja que jo era “ El catalán “ a aquelles terres “ Porqué obligais a hablar en Catalán?” , “ Los catalanes sois unos fascistas”, “ Qué os habeis creido los catalanes?” entre altres preguntes retòriques de qui no entén ni coneix el que passa. Però un professor de La Laguna em va indicar “ Estamos viendo como los medios de comunicación pueden enfrentar a los pueblos tan sólo porque no piensan como ellos i porque han tenido el coraje y la capacidad de lucha suficiente para trabajar y marcar hechos diferenciales. Los medios de manipulación cada vez están más controlados y los políticos lo ven. Esta será su herramienta y su excusa “.
He de dir que la primera vegada que vaig venir de vacances a Barcelona, després d’aquelles noticies, vaig venir amb por. Què passava realment a Catalunya?. Res, no passava res de res, tot allò havien estat noticies falsejades amb tota la mala intenció del mon. Vaig aprendre que, realment, la resta d’Espanya no era culpable d’odiar als catalans, els veritables culpables eren els mitjans de comunicació manipulats per forces polítiques sense escrúpols.
Fa menys d’un any, vam coincidir, a Barcelona, el noi canari, el de Sevilla i jo mateix. Feia des del 95 que no ens veiem, tots mostràvem amb orgull un excés de kilos que no teníem quan vam perdre el contacte. Vam parlar, vam recordar i, per suposat, vam parlar de Catalunya.
“ Me encanta Barcelona, siempre me ha gustado y siempre la he visto más cosmopolita que el resto de ciudades de España” em deia el noi canari.
“ Pues no has visto Sevilla, tenemos AVE, tenemos autopistas nuevas y gratuitas, tenemos el PER y una incipiente industria que, en breve va a superar a la catalana” va replicar el noi de Sevilla.
A mi sempre m’ha agradat ser prudent i no ferir sensibilitats però en aquest cas no entenia com podia comparar Sevilla amb Barcelona i li ho vaig dir. Sabeu que em va contestar?.
“ Jordi, los catalanes aportais el 25% de los impuestos que recauda el estado español, cuanto de ese dinero vuelve en la actualidad a Cataluña?. Antes teniais a CiU governando, al President Pujol, a gente que hacía que el estado español invirtiera en Cataluña, pero ahora... Os habeis dejado engañar. Quien es el President de la Generalitat? Una persona dirigida desde Madrid a quien hacen callar la boca si la abre más de la cuenta . Tan sólo compara comunidades como Madrid , Comunidad Valenciana, Andalucia, todas ellas han crecido en todos los aspectos más que Cataluña, en todas ellas se ha invertido más que en Cataluña y todo ello con dinero de los catalanes. Eso nos dicen desde Madrid y nosotros, claro, ahora sí estamos contentos. Qué ha cambiado? Pues que antes gobernaban catalanes y ahora os gobiernan desde Madrid y os ordeñan para que seamos felices el resto de españoles. Tanto PSOE como PP os han convertido en nuestro banco particular”
De fet es una gran realitat. Des que no governa CiU a Catalunya, la resta de comunitats de l’estat Espanyol han guanyat en infraestructures ( autopistes sense peatges, es clar ), en mitjans i industria. Abans, per a ells, érem un poble de gent treballadora i emprenedora i ara veuen que no cal treballar, ja els mantenim.
No hi ha per pensar-hi?
Hola Jordi, sóc l'adela Ramos. He lleigit la teva carta, i fa molt temps, que veig que Catalunya ha deixat d'esser la que el resta d'espanya admiraba. Aquí fa molt que ja no som ho qu'eram, Ja no ens tenen el respecte d'anys anteriors cuant estaba en Sr. Pujol, a on a tot arreu sentíam dir que aquí a Catalunya tenían un gran politic. Amb els seus errors que també els va tenir, pero ens respectaben molt mes que anguany. Es molt trist per es aixís.
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola Jordi. Sóc en Jordi Rof de Llinars.
ResponEliminaComparteixo totalment el diagnòstic de la situació actual de Catalunya. Realment és una situcació preocupant.
Tanmateix, no comparteixo la visió idílica del passat. El president Pujol era un gran polític que defensava interessos catalans, cosa que no comparteix amb el 95% de polítics del PSC, fins aquí correcte. Li hem d'agrair el principi de la vertebració del que podriem anomenar "estructures d'estat" (educació, santitat, cos policial...) dins l'Estat Espanyol, i fer una política en clau catalana i emprenedora; Tanmateix les límitacions del sistema polític eren les mateixes, hi havia un important dèficit fiscal, que existeix des d'abans del SXX (encara que menys important pel poc pes del sector públic a l'economia), i no teniem la clau de la "caixa forta" dels nostres impostos, ni capacitat de decisió de polítiques del mercat laboral, ni del sistema de pensions o SS, ni per fer polítiques de demanda efectives (es necessita el control dels impostos) ni d'ordenació del territor ni capacitat de legislació sobre els impostos decisius, ni control sobre les infraestructures clau (ex. aeroports, TGV,), malgrat tot és veritat que es va aconseguir la gestió del port de Barcelona(vital pel país), i es podria seguir amb un llarg etc...
És cert que tenim competències que poden matisar lleugerament a Catalunya les decisions de Madrid (ara podrem expedientar les empreses fent controls en matèria laboral), però els eixos sempre es marquen i s'han marcat allà mateix, i no sembla ni que amb la voluntat política de PSOE i PP això hagi de canviar gaire, perque cal recordar que tota la legislació fonamental de Catalunya ha de tenir el vist-i-plau del congrés dels diputats, (ex. estatut).
La pregunta, doncs, és estratègica. Ara què? Ja hem après a gestionar com a país diversos serveis públics amb les dotacions que ens assignen com a comunitat autònoma de règim comú que som. A mi m'agradaria veure una Catalunya que fes política, no únicament gestió. I com a política entenc pendre decisions trascendentals per al benestar econòmic dels catalans, i això passa pel control TOTAL dels nostres recursos. Posaré uns exemples; l’edat de jubilació i tot el debat sobre el sistema de pensions, els tipus de l’IVA (també de IRPF i Societats), les inversions a l’aeroport del prat i convenis aeroportuaris amb altres paisos; tot això s’hauria d’estar decidint des de Barcelona.
Quines són les vies factibles? Està esgotada l'autonomia dils L'Estat Espanyol?
Espero poder tenir una altra xerrada política amb tu. La última va ser molt interessant.
Records i enhorabona pel bloc, estic segur que serà un bon espai per al debat.
Hola Jordi,
ResponEliminaEfectivament, en época d'en Pujol hi havia la mateixa autonomia que ara però s'ha de tenir en compte moltes consideracions.
En Pujol va lluitar per un estatut per aquell moment, però amb el convenciment de que havia d'evolucionar cap a una major autonomia. Es evident que això no ha estat possible ja que portem 12 anys a l'opossició i, els moviments que hi han hagut al respecte, ja veiem quins resultats ens han portat.
Un petit apunt, els convenis aeroportuaris es regulen per part de la UE qui indica la normativa a seguir a tots els païssos membres. De fet en Ramon Tremosa va posar vermell com un tomaquet a l'Almunia ja que, com en altres tantes coses, l'estat espanyol incumpleix la normativa existent perjudicant, clarament, a Catalunya.
Sobre la xerrada ja ho saps, quan vulguis.
Una forta abraçada i empenta per Llinars.